S'ha parlat molt sobre el vigor de la vinya, sobretot a les regions productores de vi de qualitat com la Borgonya. Aquests vins es produeixen en vessants pronunciades on els sòls poc fèrtils faciliten el control del vigor dels ceps i produeixen un raïm de qualitat extraordinària. En canvi, als plans on s'han sedimentat els terrenys meteoritzats transportats de les vessants, els sòls solen ser molt fèrtils. Aquests terrenys s'utilitzen en general per al cultiu de ferratges però no pas per a la producció de raïm destinada a l'elaboració de grans vins. Aquest és un fet constatat a través del temps pels productors de la zona francesa de Borgonya.

Es molt difícil argumentar el contrari, després de tants anys d'experiència. Després de tantes anyades de constatar que els raïms arriben a madurar quan el vigor de la planta supera un cert nivell. Es fa complicat negar que en sòls fèrtils els raïms són, generalment, compactes i que durant el procés de maduració la humitat provoca que els grans es trenquin i que la botritis els envaeixi. És descoratjador considerar un supòsit preestablert i rendir-se a ell. Però no ho farem, no ho vam fer. Vam intentar demostrar que encara no ho sabem tot, que encara podem arribar més lluny. Ens permetrem el luxe de dubtar de tals evidències i dels anys d'experiència. Anem a pensar, a deduïr i a experimentar, si de cas hi hagués una altra veritat que ens portés a un camí inesperat fins a l'èxit.

A partir dels anys noranta, quan els vins del Priorat començaven a ser anomenats per la premsa internacional, se'ns va presentar un dubte en quant a la utilització de les varietats tradicionals de les noves plantacions en terrasses. Podrem mantenir la mateixa qualitat i personalitat dels vins en tals circumstàncies? No era segur, doncs ja observàvem que d'aquests ceps joves obteniem raïms apretats i de grans grossos, raïms difícils de madurar i, produïr vins amb estructura  i amplitud aromàtica, tals com els de les vinyes velles. La dilatada experiència procedent de la Borgonya de no utilitzar els sòls fèrtils per a produïr raïm d'alta qualitat, es reflexava aquí, al Priorat, a l'utilitzar varietats  vigoroses en sòls de terrasses més fèrtils que els terrenys de les pendents on la fertilitat ha estat arrossegada per la pluja. No era aquest un bon camí, havíem de trobar una manera de conrear aquestes varietats i que produïssin vins de qualitat a partir de ceps joves. És inadmissible pensar que en poc temps es produeixin mutacions en pro de la qualitat. Això és impossible!

Passejant per les vinyes joves, en temps de verema, vam observar que dels sarments prims penjaven raïms solts que destacaven per la seva maduració homogènia, en canvi en altres sarments d'un diàmetre superior, els raïms eren grans, amb grans grossos i compactes. Vem pendre la decisió de quantificar aquesta relació utilitzant l'estadística com a eina de treball.  El resultat d'aquest petit estudi, entre el diàmetre del sarment i la morfologia del raïm, va ser molt significatiu. Se m'obria un nou camí, «trobar la manera de fer que la planta produeixi sarments de diàmetre petit». El primer que se'ns va acudir, va ser reduïr la distància entre els ceps, amb l'objectiu de crear una competència radicular per a disminuir el seu vigor. Vam conèixer que Roberto Voerzio (Piamonte, Italia) ho estava fent a les velles plantacions de 1,20 metres. Plantava un altre cep al mig, disminuint la distància a 0,6 m. Vam anar a veure a Voerzio. Vam comentar els seus resultats i posteriorment vam plantar tres hectàrees. Vaig estar quatre anys esperant i el resultat no va ser del tot convincent, però aquesta és una altra història que s'ha d'explicar en un altre moment. Vam continuar buscant la solució i ens vam imaginar una situació: «En un sòl d'una fertilitat determinada, hi ha dos ceps amb el mateix vigor. A la poda, a un cep, li deixem dos sarments, a l'altre li deixem cinquanta». Segur que al primer, els dos sarments seran molt llargs i gruixuts i els seus quatre raïms seran grans i compactes. En canvi a l'altre cep, els sarments seran curts i amb un diàmetre molt inferior als del primer, els raïms produïts seran petits i amb grans solts.
Aquesta deducció ens va portar a pensar, que el vigor és una propietat de la planta i que la poda és una manera d'actuar sobre ella. Que la poda intel·ligent és la que deixa el nombre de sarments adequat, per a repartir el seu vigor, de manera que la seva longitud no sobrepassi els límits de l'emparrat per no haver de despuntar.
Partint d'aquesta deducció, podem afirmar que cap cep té un vigor excessiu si se li aplica una poda adequada.

Josep Lluís Pérez